Intersindical l'Hospitalet: Canviar de rumb - carta oberta a la ciutadania i als representants electes

Precarietat vital i fractura social: el jovent català no pot esperar més

Hola, companyes i companys,

Davant d’un món cada vegada més hostil, el sindicalisme i el catalanisme esdevenen eines imprescindibles de cohesió social.

Per afrontar els reptes de futur —i especialment els que afecten el nostre jovent—, des de La Intersindical reivindiquem una mesa de negociació catalana. El que es decideix a Madrid no respon a la realitat social i econòmica de Catalunya.

En les darreres dècades, les condicions de vida del jovent han empitjorat de manera sostinguda. És habitual que treballadors que es jubilen amb sous dignes siguin substituïts per joves amb salaris molt més baixos.

Aquests sous, en un context de cost de vida elevat —especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona i altres grans ciutats—, condemnen tota una generació a la precarietat vital.

Això no és casual. És el resultat d’un model econòmic que ha transferit rendes del treball al capital. Les reformes laborals i de pensions impulsades pels governs espanyols, amb el suport dels grans sindicats estatals, n’han estat determinants: indemnitzacions més baixes, més anys cotitzats i menys garanties de futur.

El jovent, ja afectat per una precarietat estructural, veu com es desdibuixen les seves expectatives de vida.

Davant d’aquesta realitat, defensem un sindicalisme útil, arrelat i adaptat al segle XXI. Una classe treballadora desorganitzada és una classe treballadora feble.

Afiliar-se és el primer pas:
https://laintersindical.cat/afiliat/

El benestar no és immediatesa ni consum efímer. El benestar són condicions de vida dignes, igualtat efectiva entre homes i dones i una societat cohesionada on ningú és exclòs. Tots els treballadors, vinguin d’on vinguin, compartim interessos i drets.

Tanmateix, en aquest context de precarietat, creixen dinàmiques preocupants: l’augment de discursos reaccionaris, antifeministes, racistes i catalanòfobs.

La manca d’organització col·lectiva i la desafecció política entre el jovent obren la porta a aquests discursos.

Quan falla la consciència de classe, l’odi ocupa l’espai.

També observem un augment alarmant de les discriminacions lingüístiques contra el català, que s’han multiplicat en els darrers anys. Lluny de ser fenòmens aïllats, formen part d’un mateix procés de fragmentació social.

La precarietat vital i la subordinació lingüística actuen com a factors de segregació. Sense condicions materials dignes i sense el català com a llengua vehicular, no hi pot haver cohesió social real.

Quines mesures proposem?

Cal actuar amb urgència per garantir unes condicions de vida dignes, especialment per al jovent:

Salari mínim català de 1.500 €, adaptat al cost real de la vida.
Regulació efectiva del mercat de l’habitatge, amb més parc públic, control de preus i limitació de l’especulació (incloses les SOCIMI).
Garantia del català als centres de treball, amb formació dins l’horari laboral i mesures que assegurin el seu ús com a llengua vehicular.

Una societat cohesionada no pot separar les condicions laborals de la realitat social i lingüística.

Defensar la llengua, el feminisme i la convivència és també garantir unes condicions materials dignes.