Companyes, companys,
Com ja sabeu, des de les primeres retallades de l'any 2010, els treballadors i treballadores públiques a Catalunya hem patit una pèrdua de poder adquisitiu acumulada real que ja supera el 16%. Aquesta sagnia, lluny d'aturar-se, continua engolint els nostres salaris dia a dia.
L'actual Acord Marc 2025-2028, signat a Madrid pels sindicats majoritaris en l'àmbit estatal, es va explicar com una eina per començar a recuperar una petita part d'aquest poder adquisitiu perdut, però la crua realitat demostra que, donades les circumstàncies, hi sortirem perdent. Aquest mateix any 2026 tot apunta que patirem una nova pèrdua de l'entorn del 2%, ja que la minsa pujada prevista (un 1,5% fix més l'hipotètic 0,5% variable) quedarà totalment escombrada per l'evolució real dels preus. I de cara a l'any vinent, malgrat els cants de sirena d'una pujada del 4,5%, l'actual escenari inflacionista no garanteix que recuperem absolutament res del terreny històric cedit.
Per comprendre a fons quins mecanismes macroeconòmics operen darrere d'aquest empobriment sistèmic, fem ara una mirada cap a aquesta situació global actual:
El relat econòmic ortodox pretén culpar falsament els salaris i el deute públic de les espirals inflacionistes, quan la realitat és que l'augment dels preus respon principalment a crisis d'oferta, com les provocades per la crisi del model energètic i les guerres per controlar el comerç d'aquests recursos i de les matèries primeres —com ara la de l'Iran —, un escenari que també es veu agreujat pels marges de benefici abusius d'unes poques multinacionals monopolistes i per l'especulació derivada de la financierització de l'economia global.
S'utilitza el deute públic com a excusa ideològica per justificar receptes d'austeritat retallant els serveis públics, oblidant que la inversió estatal és una eina indispensable per sostenir l'economia i cohesionar la societat. En aquest escenari, la resposta del BCE d'apujar els tipus d'interès tampoc no és una mesura neutra, sinó una decisió profundament ideològica que, lluny de frenar la inflació, asfixia els hipotecats, dispara els costos financers del teixit productiu i transfereix riquesa de manera massiva cap al sector bancari i financer a costa d'empobrir les majories socials, la classe treballadora i les pimes que produeixen la riquesa real al territori.
Aquesta gràfica sobre l'evolució de la inflació a l'any 2022 demostra que pujar els tipus d'interès no va moderar la inflació, ja que l'augment de preus responia a un xoc d'oferta (vinculat directament a l'energia) i a l'augment del preu dels aliments —vinculat a aquest mateix xoc, que va encarir la distribució i els costos de producció—, i no a un excés de consum de les famílies. Per tant, la moderació salarial ni l'enduriment de la política de tipus no van servir per a l'estabilització de preus, sinó que va operar com un mecanisme deliberat perquè fos la classe treballadora qui pagués el cost d'aquesta crisi inflacionària provocada per la guerra d'Ucraïna a causa del tall del gas natural rus a la zona Euro. Tot al contrari, l'estabilització va ser fruit de la intervenció pública en els preus de l'energia en alguns estats i de la normalització logística del comerç del gas natural. En qualsevol cas, que la inflació baixés llavors no va significar que la vida fos més barata, sinó que els preus es van estancar en el seu punt més alt, augmentant els marges de benefici, entre d'altres, de les grans multinacionals distribuïdores d'aliments.
En una situació tan complexa com l'actual, pensem que és important fer un esforç per explicar el nostre diagnòstic amb arguments empírics, els quals sovint xoquen amb la ideologia de l'ortodòxia econòmica i amb els relats dels grans mitjans. Aquests mitjans que busquen apel·lar a emocions negatives i promoure relats simplistes per dividir-nos per raons d'identitat o d'origen, intentant trencar l'esforç col·lectiu d'una classe que comparteix els mateixos interessos reals i materials en l'àmbit global i local.
No ens oposem a l'austeritat si és en benefici de les majories socials i del respecte als límits biofísics del planeta, però la història ens demostra que l'austeritat que prediquen les elits és només l'excusa perquè la classe treballadora pagui les crisis d'un model econòmic dissenyat per mantenir els seus privilegis i finançar, també, les seves guerres, com la de l'Iran.
No permetrem, doncs, que el pes d'aquesta crisi recaigui, un cop més, sobre les espatlles de les persones que sostenim els serveis públics. L'empobriment crònic de les persones funcionàries i la classe treballadora no pot ser la resposta d'una administració presumptament progressista.
Davant d'aquest escenari d'alta inflació, d'usura financera i especulativa, i crisi de l'habitatge, exigim l'adopció de mesures extraordinàries i urgents:
-
Un Marc de Negociació Català per la recuperació del 16% perdut: Davant les evidents mancances i la ineficàcia de l'àmbit estatal, exigim l'establiment d'un marc de negociació col·lectiva propi a Catalunya. Només amb un marc català podrem ajustar les condicions a l'alt cost de la vida al nostre territori i impulsar un pla de xoc real per revertir la pèrdua estructural acumulada des del 2010.
-
A curt termini, demanem a les centrals sindicals majoritàries a l'estat que rectifiquin i forcin la negociació de l'Acord Marc actual. Cal incorporar-hi una clàusula de revisió salarial molt més ambiciosa i garantista.
-
Creació de fons d'acció social i mesures de suport institucional per alleujar l'asfíxia de les treballadores ofegades per les quotes hipotecàries derivades d'unes polítiques monetàries i financeres injustes, i d'una política erràtica d'accés a l'habitatge en l'àmbit estatal: Rescatem les famílies empobrides, no els bancs, ni els fons voltor, ni els especuladors com al passat.
-
Mesures en l'àmbit municipal dirigides a apaivagar els efectes d'aquesta pèrdua de poder adquisitiu, com una dotació correcta del pressupost municipal per l'elaboració d'una RLT que valori adequadament el Complement Específic d'acord amb les funcions actualitzades, l'augment de les càrregues i la penositat dels diferents llocs de treball, també l'equiparació dels nivells al Reial Decret Llei 6/2023 que regula els Complements de Destí a l'AGE.
No venim a fer declaracions buides, venim amb dades i propostes viables per defensar el poder adquisitiu de la plantilla.
És el moment de recuperar allò que és nostre des de la fermesa, els arguments i el treball sindical rigorós.
Els serveis públics no se sostenen només amb la nostra vocació; s'han de sostenir amb condicions de vida dignes.
